dilluns 19 d’abril de 2010

Ja està bé de fer el ruc...





Bé, després d'aquest període de reflexió que les circumstàncies de la vida m'han fet prendre, crec que ja va estan hora de tornar a portar la rutina habitual, en definitiva, de tornar a viure, millor que abans si es pot, es clar...

Dintre d'aquesta rutina s'inclou aquest petit blog, aquesta petita finestra al món que tinc i que tot aquest temps he tingut parat a l'espera d'esdeveniments.

En aquestes setmanes he aprés moltíssimes coses sobre mi mateix que fins ara desconeixia. He aprés que no necessito a ningú per fer que casa meva rutlli, que tinc bons amics encara i que tinc la capacitat de seguir fent de nous. També m'he n'he adonat el fàcil que pot ser deixar de patir si analitzo un parell de minuts cada dia on soc, on era i cap a on vull anar.

He tornat a sentir el plaer de tornar a mirar-me al mirall i reconèixer a qui tinc davant, he tornat a viure la sensació d'agradar a una dona i de poder acceptar o rebutjar una relació, masses emocions en tan poc temps...

I com no, comentari a part es mereixen les meves petites obsessions... l'una posar música, on he tornat a sentir el que és moure a la gent que tens davant i que t'ho agraeixin, no parlem ja si et paguen i l'altre fer castells, però això sí que és una altra història.

Feia mesos que jo mateix deia que volia fer castells, i ja hi som. Ja sóc un "pinyaire" més, gairebé el més petit de tots (amb permís del Rafa)... ja he sentit el pes de la canalla sobre les meves espatlles als assajos, ja he tingut l'oportunitat de sentir-me un més del grup, però especialment vull donar gràcies al Rafa, per fer-me sentir un més de la Colla sense ser-ho encara i, com no, pels xurros abans de les actuacions, també al Jordi (Ruso) per introduir-me a poc a poc al grup, i al Xavi (Llebe), una encaixada de mans sempre és d'agrair, i gràcies al Marc, el meu "malva brother" encara, como jo, sense camisa, i gràcies en general a tota la colla per ser com sou... gràcies Minyons, potser no s' ho creu ningú i ningú ho sàpiga, però m'heu ajudat molt, gràcies.

Salut i força.


1 comentaris:

Xavi Lleberia ha dit...

Perquè després diguin que fer castells no és bo... i esperat, el millor encara està per arribar!

Apreta't la faixa! ;)