Sembla com si el destí volgués que sempre estigui desvetllat el mateix dia de l'any a la mateixa hora, perquè, tal dia com avui, però fa quatre anys, ja portava vora de sis hores fora del llit.
Ara, des de la distància del que ha patit una separació, i amb la calma d'una nova vida per davant, veig aquella nit i matinada del dos de juny com una anècdota i una experiència digna de recordar que sempre portaré al meu cor.
Encara puc sentir la mà de la Luci despertant-me i dient-me simplement un "Toni, que he trencat aigües...", i la meva contesta de flipat: "No fotis!...", ja que la Laia va voler sortir un mes abans del que li tocava.
Aquell dia ple d'emocions i sentiments a flor de pell va ser el més feliç de la meva vida i el recordaré sempre amb el petit somriure als llavis del que sap que, per moltes voltes que doni el món, per moltes persones que ens acompanyin en la nostra travessa, sempre portarà amb ell aquells moments omplint-lo de joia.
Sé que aquest amor no em fallarà mai, sé que sempre l'estimaré i que ella també ho farà. També sé que hi haurà moments difícils, que un dia es farà una dona i que, probablement, ni me n'adoni. Però espero i desitjo fer-ho tot el millor possible com a pare i que el futur sigui encara més bonic del que m'imagino.
Felicitats Laia, t'estimo.
2 comentaris:
Felicitats, Toni! I fes un petó a la Laia de part meva. Que bonic, aquest post!
Gràcies Carles, li faré, no ho dubtis!
Publica un comentari