El bressol de la Laia

Uh, oh, no tin por!

2011-11-01T09:52:00.000+01:00

La intranquil·litat ha estat el tònic general des de diumenge passat a les meves hores de son. I es que, ja ho sé que no n'hi ha per tant, però no em trec del cap com tanta feina, tantes il·lusions, tant d'esforç poden acabar transformant-se en desencís i tristor.

Però, no ens enganyem, la por és el sentiment més primari que tenim i la por, a vegades, és el que ens fa recular tot i veure que tenim allò que fem controlat. Jo sóc dels que tenen pànic a l'aigua, dels que mai els veuràs llençar-se de cap a la piscina o anar nedant fins a la boia a la platja, sóc dels que s'acollonen quan no fan peu a la piscina o dels que prefereixen anar a la platja cap a Tarragona en vegades de la Costa Brava. El curiós, es que sé nedar perfectament, però tinc por, o com jo dic eufemísticament, em fa respecte l'aigua.

No seré jo doncs, qui digui ni una sola paraula en contra de la canalla de la meva colla, perquè son increïbles i perquè, com tots, són humans. Jo me'ls estimo a tots, des-d'aquells que pugen a tots els castells, fins a aquells altres que no hi pugen mai, però cada dimarts i cada divendres col·laboren a què la nostra Colla sigui el que és.

Tots vàrem veure diumenge la importància de la canalla a l'hora de fer els castells, tots vàrem repetir que "la canalla és sobirana", tots vàrem pensar en un moment o altre que potser una mica més de feina psicològica amb ells no aniria malament, però dels que ho vàrem pensar només estem als assajos de canalla una petita minoria... seria bo una mica més d'esforç de tots plegats no creieu?

Sigui com sigui ara cal seguir treballant, mirant ben amunt i endavant, perquè la festa no s'acabi a Girona, perquè fem a Diada el que millor sabem fer: grans castells i, sobretot, passar-ho bé.

Salud i Força

Parlem de sexe...

2011-09-28T14:22:00.000+02:00

Fa temps que no escric i que tinc una mica deixat aquest petit raconet personal, però avui em ve de gust reflexionar una mica d'un tema que, en general, ens agrada a tots i totes... sexe.

El sexe és molt divertit, no cal que us ho digui jo, i si es fa en companyia més encara i, a més, hi coneixes gent. És gairebé com fer castells, però més íntim... o no.

Ningú em negarà que compartir amb la teva parella experiències és gratificant i molt enriquidor i que les sensacions i emocions són increïbles, sí, gairebé com els castells.

El problema el tenim quan passem d'una festa entre dos, o tres, o els que faci falta, a una relació de dominació absoluta del que tenim al nostre costat on només sentim plaer nosaltres mateixos amb pràctiques masoquistes o sodomitzants... potser el company o companya de llit ho suporta estoicament per amor o per interès, però en el fons dessitajaria fotre'ns una patada als ous per la nostra arrogància.

Quan s'arriba a aquest punt, l'únic que ens queda és l'onanisme... la masturbació sempre ho soluciona tot. Per què compartir llit amb ningú que no entén el bé que ho fem? lo bons que som al llit? l'art de cada clau que fotem? El millor es una gran palla! mental o física. Ningú ens podrà dir res. Simplement ens estimarem nosaltres mateixos, i ens repetirem una i mil vegades lo bons que som i com de gran i dur se'ns posa el nostre sexe per finalment ejacular damunt de tot el public de la plaça!!!

Plaça? oh, perdó... ho sento, ja em diu la meva parella que penso més en castells que en sexe.

Salut i Força

Els verds són porcs

2011-07-25T21:22:00.000+02:00

I uns porcs de mida considerable, pocs escrúpols i amb una falta de respecte increïble. Són capaços de riure quan no aconseguim les nostres fites i el pitjor de tot, ens obliguen a passar hores i hores intentant guanya-los...

Ah, i no us creieu que parlo de castells, sinó del joc "angry birds" que tinc a l'iPhone... però, a que el titular fa patxoca eh? Gairebé la mateixa que "Els Verds descarreguen el primer "gamma extra" de la temporada castellera"...

De manipulació informativa hi ha a tot arreu, des de "El 3 de vuit" fins a "TV3" passant per "Intereconomia", i sí, potser penseu que una correcta lectura de l'article deixa clar el significat, o que jo ho l'estic llegint des d'una òptica malva, però ja estic fart del poc o cap, rigor informatiu en el que fa referència a la temàtica castellera.

A mi tant se me'n dóna si la línia editorial és una o una altra, però, no vegis com canvien les coses amb la utilització d'un simple pronom (o sinó que els hi diguin la gent de TV3) per donar una informació correcta! però bé, també és veritat que tots aquests mitjans tenen el seu públic, la seva "claca" sempre disposada a riure les gràcies mediàtiques de torn i es que... de porc (verd o no) i de senyor, s'ha de venir de mena.

Salud i força!

Rocket Girl

2011-07-07T20:48:00.000+02:00

Ja fa poc més de quatre dies que va acabar l'actuació de Festa Major i crec que a aquestes alçades poc més queda a dir. Em permetreu que tot el seguit de sensacions que vaig viure diumenge passat al Raval de Montserrat de Terrassa me les guardi per mi mateix ja que a hores d'ara ja formen part d'un record inborrable a la meva memòria.

Avui no vull parlar de com som de bons el Minyons, ni de si vàrem fer els primers gamma extra de l'any, ni de si l' altra Colla de la ciutat va ser millor o pitjor sinó del millor que tenim totes les Colles castelleres que no és res més que la nostra canalla.

Diumenge passat la canalla de Minyons va deixar el nivell molt alt, tres castells de nou, tres enxanetes diferents... i que dir que no hagi dit ja en Beumala de la "nena coet"? Jo em quedo sense paraules d'elogi a totes aquestes criatures, pugin o no pugin, siguin enxanetes d'un gamma extra o siguin nois i noies de pati d'assaig.

És per això que m'agrada anar als assajos de canalla, és per això que no em fa res que em matxaquin l'esquena agafat a la columna. Ells són la cirereta dels nostres pastissos, ells són, com en un arc gòtic, la nostra clau de volta, aquella darrera peça per fer d'una construcció una obra d'art.

Un dia, prenent un cafè, un malalt dels castells ens comentava a un grup d'amics que per ell, el més difícil de ser responsable d'una Colla era fer pujar a la canalla allà dalt... i cada dia que passa, assaig rere assaig, èxit rere èxit, o, per què no dir-ho? caiguda rere caiguda, el comprenc millor...

Des d'aquí només m'agradaria transmetre la meva admiració i simpatia per tots aquests petits castellers, en especial els que tinc més a prop, els nostres petits Minyons i Minyones i com no, a tots els pares i mares que a fi de comptes, són els que més pateixen per les seves criatures.

Salud i Força!

Sis dies

2011-06-28T11:16:00.000+02:00

Ja només queden sis dies per l'actuació de Festa Major i ja començo a sentir aquell "run-run" i aquells nervis que sempre acompanyen les grans fites que he viscut amb la Colla. Són aquests nervis que fan que, malgrat les meves circumstàncies personals no acompanyin gaire, no falti a cap dels assajos que queden fins a diumenge.

Potser sóc massa "novato", però les meves il·lusions apunten molt, però molt alt. Però també reconec que per arribar allà dalt s'ha de treballar moltíssim i és en moments com els d'ara, després d'una actuació nefasta a Cornellà, quan el nostre compromís amb la Colla del nostre cor ha de ser total, amb les màximes ganes de treballar i amb la màxima il·lusió del mon.

No m'agrada renunciar a res, a cap castell, perquè no crec que un mal dia pugui marcar una Diada de Festa Major que pot ser històrica. No m'il·lusiono amb cap castell en particular, però no m'agrada descartar-ne cap. Com no renuncio a un 3d10 per no haver descarregat dos dels quatre 3d9, no m'il·lusiono amb un pilar de 8 quan només n'hem fet un de 7... El que fem o deixem de fer ho decidirà la tècnica i sobre tot, nosaltres mateixos amb la nostra feina aquests tres dies d'assaig i, no ens oblidem, a la vigília de Festa Major.

Som Minyons, som part d'una Colla històrica, potser no la més gran, ni la que té un currículum més impressionant, potser no tenim les subvencions oficials més bèsties de Catalunya ni la superba de col·locar cap indicador dels nostres mèrits sobre el nostre escut, però tenim encara aquell sentiment intacte que va fer que gràcies al nostre esforç, a les nostres idees, i a la nostra feina s'obrís una nova època en la història castellera.

Ara, i per acabar, deixo quatre ratlles que va escriure el gran Enric Cardús l'any passat i que crec que ara més que mai ens venen que ni pintades..

"Només guanyarem tot el què ens proposem si som capaços d’omplir el pati d’assaig cada dimarts i divendres des del començament fins al final, pinya, tronc i canalla, encara que el Barça jugui la final de la Champions o el Clàssic, sense l’excusa del sofà o de la pluja, o del fred, o de la tieta, i després estar pendents de les proves i de les ordres dels tècnics.
Només guanyarem quan ens faci feliços omplir la temporada amb moltes actuacions de gran nivell i no busquem ni trobem excuses per anar una sí i l’altra no, que si ja són molts anys, que m’agrada dormir, que si no són castells de nou no cal que hi vagi, que per fer el dos de vuit em quedo a casa i totes aquelles que vosaltres heu dit més d’una vegada i sabeu millor que jo.
Guanyarem quan el dia abans d’una actuació no haguem de recollir amb pala aquells que creuen que passar-ho bé és arribar al coma etílic abans que al tres de deu, fins que no entenguem que ens ho passarem millor quan l’èxit és compartit.
Guanyarem quan siguem capaços de remuntar amb els millors castells una actuació que se’ns ha girat, sense que ningú aprofiti la baixa de moral per fer-se passar per lesionat quan tot el que té és cangueli i el mateix cansament que els altres tot posant el Cap de Colla en un compromís, i estar les hores que calgui a la plaça, per la feina, sense que ningú es perdi pels bars ben ombrejats dels voltants.
Només si ens ho creiem i fem de motor nosaltres mateixos aconseguirem arrossegar tots aquells amics, coneguts i simpatitzants per un projecte gran, creïble, permanent i seriós de participació, alegria i festa com són els castells per a nosaltres."

Salut i Força

Moviment 3-J

2011-06-27T08:24:00.000+02:00

Ahir a quarts de quatre de la tarda vaig decidir muntar la meva tenda de campanya, i l'he muntada, metafòricament parlant, al pati de la Casa Jacint Bosch de Terrassa, perquè ahir em vaig indignar, i molt.
Sé que sóc un malalt, i que la meva camisa, el meu cor i crec que la meva sang és malva, per això ahir a Cornellà em vaig indignar profundament quan vaig veure que, no sé si per falta de concentració, de la tensió del moment, de la calor, o del color verd que imperava en tot moment omnipresent a la plaça... ens van caure dos castells que teníem assajats perfectament i portats a plaça amb convicció.

Potser sóc una mica paranoic, però aquestes malifetes sempre ens succeeixen quan tenim a la colla del Penedes al costat. Una colla que, per cert, també li afecta la por escènica, i cau com qualsevol. I com qualsevol hauria d' acceptar els seus errors i no publicar oficialment, i subratllo el terme "oficialment", missatges al twitter com el d'ahir on comentaven que s'havia trencat la ratxa del 4 amb el pilar després de 108 descarregades, però que seguien estan 9 anys i escaig per davant de Minyons... això és patètic i miserable, i realment retrata a la Colla del Penedes. Encara sorprèn a algú que la gent els hi tingui "mania"?

Per la meva part només puc dir que la meva indignació m'obliga a instal·lar-me aquesta setmana gairebé permanentment al pati d'assaig... dimarts, dimecres, dijous i tots els dies que faci falta i les hores necessàries. Vull seguir treballant per seguir fent que la meva Colla sigui una gran Colla i ara, i sempre, he d'estar disposat a donar el millor de mi mateix per aconseguir-ho.

Ara només resta que el moviment 3 de Juliol sigui un èxit, que omplim el pati per fer el que millor sabem fer, CASTELLS. I que treballem en vers d'un somni... digueu-me boig si voleu, però que sigui entre les nou i les dotze de la nit qualsevol dia d'assaig.

Salut i força!

Decennals a Valls... capítol 1 de...

2011-02-01T21:56:00.000+01:00

Bé, ja som a dimarts 1 de febrer i crec que ja estic en condicions de parlar de la Festa Castellera de les Decennals de Valls, perquè, per molt que alguns s'ho prenguin d'una altra manera, jo crec que aquestes Decennals de la Candela han estat simplement això, una immensa festa del món casteller.

Potser l'organització es va veure una mica desbordada per la magnitud de l'event, però bé, al final ho van solucionar com millor saben... a la vallenca, simplement per collons, i perdó per la paraula. Si la cercavila s'allarga, cap problema, com diuen els d'IKEA, "donde caben dos, caben tres", i si és la Plaça del Blat, quatre... i si les colles locals no aconsegueixen carregar el seu castell, doncs ens inventem una segona ronda de repetició perquè tornin a desmuntar-ho. Menys mal que cap de les dues Colles van aconseguir carregar el seu castell que si no ja la teníem., Per un cop, el destí ha estat políticament correcte.

El més divertit, però, ha estat el dos de vuit amb folre dels Verds, perdó, la torre de vuit amb folre com diuen allà baix... Quina polèmica més absurda ha generat aquest castell. Clarament s'havia dit que es podien fer "fins a castells de vuit", en cap moment he llegit que es digués si eren de la gama alta o baixa de vuit, si els del Penedes han pogut portar a plaça un castell de vuit folrat a aquestes alçades de la temporada, "olé sus huevos", tota discussió està fora de lloc. Una altra cosa és l'ètica o el saber fer dels Vilafranquins, ja fa molt de temps que no entenen els Castells com una Festa, sinó com una lluita contra ells mateixos i de pas contra el món, si a ells els hi va bé, perfecte, a mi, i perdoneu per l'expressió, me la porta fluixa.

Però sens dubte, el millor d'aquestes decennals de Valls ha estat poder tornar a disfrutar amb els amics d'una jornada castellera amb la camisa malva. Viatjar, riure, menjar, beure, i de pas, fer Castells... Sóc Minyó, i sí, potser som una mica hippies, una mica cutres de vegades, però, què voleu que us digui, som collonuts. I tant se me'n fot si fem un 3 de 8 o un 2 de 8, o que si l'any passat vam carregar el 3 de 10 o si ens vam fotre per barret el 5 tres vegades, tots som companys, tots fem Castells, tots som Festa.

Salut i Força

Qui any passa, any empeny...

2010-12-30T21:47:00.000+01:00

Ja sé que no sóc gaire original, però crec que aquest 2010 que ara s'acaba mereix una petita reflexió per part meva.

Començar l'any amb una separació, divorci, o digueu-li com vulgueu, quan hi ha criatures pel mig no és gaire bona manera d'emprendre'l, però després de dotze mesos crec que és una de les millors coses que m'han passat en la vida.

Gràcies a aquest començament d'any he aprés a valorar-me a mi mateix com em mereixo i a valorar als que m'envolten. He comprovat que puc sortir endavant del que sigui, que l'amor de la meva filla, la força, el seny i l'ajuda de la meva família i dels amics de veritat m'han obert uns nous horitzons i unes noves expectatives que al gener, per mi eren poc més que ciència ficció.

He d'agrair sincerament a tota la gent de Minyons que em van acollir com un més, i en especial a aquells amb els que més amistat he fet, a vosaltres Collonuts, gràcies de tot cor. Gràcies molt especials al Marc, Sergio, Gaby, Alícia, Pili, José Antonio i Frede, potser sou vosaltres els que més m'heu aguantat i als que, sincerament, més m'estimo. Amb vosaltres he plorat, he rigut i he sentit sensacions que mai havia sentit. Gràcies de tot cor per fer d'aquest 2010 un any 10.

Però si per alguna cosa recordaré aquest any és per tornar-me la il·lusió per viure, la il·lusió d'estimar i de ser estimat i la il·lusió de compartir un futur. Trobar-te a tu, Cristina, m'ha donat la força i la confiança que havia perdut. Tu m'has fet veure que amb força, equilibri, valor i seny, es pot tirar endavant per moltes dificultats que trobem en el nostre camí. Cada dia que passa dono gràcies a la vida per donar-me l'oportunitat de compartir la meva vida amb tu. T'ho dic cada dia... t'estimo.

Ara només em queda agrair a tots aquells que comparteixen amb mi el dia a dia la paciència i el suport donat en tots aquells moments que mes ho necessitava; a la meva Làia que amb els seus somriures i les seves rebequeries em dóna la força necessària per seguir endavant, a la família més propera per estar sempre al meu costat i en especial als companys de Serafí indústria gràfica que m'han donat en molts moments quelcom més que un sou.

A tots, gràcies per fer d'aquest 2010 un dels millors anys de la meva vida.

Us estimo.

Salud i Força

Tocant el cel

2010-07-05T10:26:00.000+02:00

Ho sento, sé que tinc aquest petit recó massa abandonat, però es que últimament em falten hores i ganes per poder escriure. Avui, de festa per festa major, tinc un moment i crec que l'ocasió s'ho val.

Ahir al migdia ho varem tornar a aconseguir, la primera gran fita castellera de l'any. El primer gamma extra ja va arribar i allà hi era jo per posar el meu petit gra de sorra.

Emoció, sentiments, llàgrimes... mai m'hagués pogut imaginar que tot això ho podria sentir a la soca d'un castell. Encara tinc com gravat dins meu aquell parell de minuts que avui recordo amb tots i cadascun dels detalls que allà hi vaig viure; la calor, la pressió, la veu del Nani, la gent de la pinya que tenia al voltant, el só de les gralles, la tensió, l'eufòria, les llàgrimes, abraçades, petons... i sobretot, el só de la plaça.

Em falten les paraules per poder explicar a algú que no ho ha viscut com s'escolta a la plaça des-de dintre de la soca, jo no ho havia sentit mai amb aquesta intensitat, però puc assegurar que és increïble, que se'm va fer molt difícil d'aguantar les llàgrimes i que a mi també em va fer tocar el cel amb els peus a terra.

Ja m'havien avisat, i avui ho puc assegurar, això dels castells crea addicció, jo em declaro addicte i vull tornar a tocar el cel.

Salut i força!

Per tu, amor meu

2010-06-02T06:29:00.000+02:00

Sembla com si el destí volgués que sempre estigui desvetllat el mateix dia de l'any a la mateixa hora, perquè, tal dia com avui, però fa quatre anys, ja portava vora de sis hores fora del llit.

Ara, des de la distància del que ha patit una separació, i amb la calma d'una nova vida per davant, veig aquella nit i matinada del dos de juny com una anècdota i una experiència digna de recordar que sempre portaré al meu cor.

Encara puc sentir la mà de la Luci despertant-me i dient-me simplement un "Toni, que he trencat aigües...", i la meva contesta de flipat: "No fotis!...", ja que la Laia va voler sortir un mes abans del que li tocava.

Aquell dia ple d'emocions i sentiments a flor de pell va ser el més feliç de la meva vida i el recordaré sempre amb el petit somriure als llavis del que sap que, per moltes voltes que doni el món, per moltes persones que ens acompanyin en la nostra travessa, sempre portarà amb ell aquells moments omplint-lo de joia.

Sé que aquest amor no em fallarà mai, sé que sempre l'estimaré i que ella també ho farà. També sé que hi haurà moments difícils, que un dia es farà una dona i que, probablement, ni me n'adoni. Però espero i desitjo fer-ho tot el millor possible com a pare i que el futur sigui encara més bonic del que m'imagino.

Felicitats Laia, t'estimo.

Ja sóc Minyó de 9!!!

2010-05-31T23:13:00.001+02:00

Fa mesos deia que tenia ganes de fer castells, i el cert es que ja en porto un munt... malves i d'altres colles. Ja he aprés força, però com tot en la vida, segueixo amb ganes d'aprendre, de gaudir i de passar-m'ho bé.

Ja començo a a ser un pinyaire expert, ja he sentit algun que altre cop al cap i he afegit l'art de l'escaleta al meu curt currículum casteller, ja veurem si en un futur podré arribar més lluny...

Però, amb diferència, el que més m'agrada de fer castells és la Colla, la gent, els nous amics, companys i companyes, i la feina en equip, la feina ben feta.

Tot això ho he viscut aquest passat diumenge a Vilafranca. Molta gent a plaça, camises noves (com la meva) i moltes altres velles, però tothom espatlla amb espatlla per aconseguir la primera de les grans fites que tindrà la Colla aquest any. I quina fita!

Una torre de vuit "emocionant", un primer tres de nou amb folre descarregat una mica remenadet i un quatre de vuit de foto, quina actuació Companys! per ser 30 de maig no crec que estigui gens malament. Però, això són simplement xifres... per mi el que conten són els sentiments, i aquest diumenge vaig sentir una alegria increïble, vaig sentir com tota la Colla era conscient de que començàvem els castells de nou en un any que es presenta molt interessant.

Ara a seguir treballant, jo posaré tot el possible de la meva part, seguiré anant a assaig, em seguiré posant a la columna quan m'ho demanin, seguiré fent pinya i l'escaleta quan faci falta i seguiré esperant-me fins al final, em cantin o no, perquè ja sóc Minyó de nou, i en un futur, perquè no de deu?

Salut i força!

No són hores

2010-05-09T03:15:00.000+02:00

Sí, ja ho sé, no són hores per posar-se a escriure, però mireu, em ve de gust i, a més, tinc posada una rentadora amb la camisa de Minyons i, per força, m'haig d'esperar mitja horeta que acabi... Però bé, això no és del que volia escriure, només volia fer una petita reflexió de com pot ser de curt un dissabte, perquè a mi em sembla que a aquest dissabte li han pres unes quantes hores.

Realment avui he trobat a faltar un parell d'hores per netejar la casa, perquè jo netejo casa meva, això que quedi clar! Però també he de dir que quan m'he llevat no en tenia ni les més mínimes ganes. Aquesta setmana ha estat una setmana difícil a la feina, masses corredisses, massa nervis, massa hores i el cert és que quan divendres a la nit vaig arribar d'assaig vaig quedar ben planxat al llit i al matí m'he llevat i he marxat directament a gaudir de la Fira Modernista de Terrassa.

Hi havia "ambientillu" i he fet unes rialles a la paradeta que tenia muntada la gent de la meva empresa, però tan ràpid com he arribat he marxat, i xinu-xano cap a casa a buscar el cotxe ja que havia de desplaçar-me a Cerdanyola a una reunió amb els companys del Ràdio Club Vallès. Un altre cop a córrer, per variar.

Em sembla a mi que últimament tots els aconteixements que passen a la meva vida van massa de pressa, i per molt que ho intento no aconsegueixo encertar on tinc la maneta del fre, perquè no content amb tot el merder de dia que portava he enganxat als pares i me'ls he portat a Terrassa a veure Fira i Castells (per cert, quina bonica actuació en solitari de la Colla, 4d8, 2d8f, 3d8 i p5), i es clar, sopar al bar de Minyons... que "todo quede en casa".

Després una miqueta de Barça, que sempre va bé patir una mica, concert del grup del meu company David, "pilutassu", i cap a casa donant un passeig amb bona companyia; potser he parlat massa caminant, però em sembla que l'Eristoff Black m'afecta un xic...

I es clar, per acabar la jornada no em quedava res més que posar una rentadora i escriure al blog, veieu com em falten hores?

Salut i força!

Ens fem grans

2010-05-04T01:28:00.001+02:00

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana que podria qualificar gairebé de perfecte. Una mica de descans de Minyons, que no de viure els castells, també va bé de tant en quant.

M'he dedicat a gaudir de la meva nena, a gaudir dels pares, a gaudir de la família més propera, en definitiva, a gaudir d'aquells que estimo i que m'estimen.

Dissabte a Calella vaig comprovar que el "no corris" serà la frase de moda aquest estiu i que totes les roques són bones per enfilar-se, això si no contem qualsevol cosa que aixequi més d'un pam de terra i que tingui un tacte suficientment dur com perquè una nena de quasi quatre anys es pugui obrir el cap...

I si dissabte no teníem suficient, doncs diumenge sant tornem-hi. La meva intenció real era anar a veure castells a Cerdanyola, al final, i com no podia ser d'una altre manera, vaig acabar fent pinya entre crit i crit a la petita que seguia comprovant perillosament la solidesa de tots els materials utilitzats a la nova plaça Abat Oliva, i entre rialla i rialla i ronda i ronda dels verds de Cerdanyola, Sant Cugat i Sabadell, pilar de 2 sobre les espatlles del papa, que per això es Minyó!!

Afortunadament, l'hora de dinar i la migdiada van transcórrer amb la seva tònica habitual: la calma d'abans de la tempesta perquè, les primeres paraules que van sortir d'aquella boca van ser: Papa, anem a la fira??

I cap allà que marxem tota la família. Avis, oncles, cosineta i el papa. Ara aquí, després allà, ara amunt després avall, i jo pensava... "Tonet, et fas gran" i no tinc cap dubte que m'hi faig, però, veient l'alegria als ulls de la meva petita i com canvia dia a dia, no m'importa el més mínim. Sóc pare i estic orgullós de ser-ho, només desitjo molts caps de setmana com aquest i que quan arribi a casa vora les onze de la nit pugui mirar als ulls de la Laia i sentir un t'estimo acompanyat d'un petó a la galta.

Salut i força

Sóc Minyó

2010-04-26T23:27:00.000+02:00

Des de dijous a la nit que ja tinc la meva camisa malva, i feia molt de temps que no em sentia així de bé. Creia que amb gairebé quaranta anys no podia tornar a sentir la il·lusió d'estrenar alguna cosa com quan era petit, però no és així. Dijous a la nit, al rebre-la, vaig veure que amb esforç, dedicació, feina i voler lluitar pel que estimes, tot era possible... llavors només quedava estrenar-la a la plaça Vella al dia següent, i quin estreno!!

Era un dia especial per mi, i allà estava la personeta que més estimo del món i la seva mare que, malgrat que ja no compartim la nostra vida, ha estat i serà sempre una part important de la meva. Digueu-me figaflor, sensible, o que estic carregat de punyetes, però aquesta camisa malva representa molt per a mi, i n'estic orgullós d'ella, sense cap dubte és un dels baixos sobre els que la meva nova realitat ha de construir el seu castell.

Ara puc dir amb orgull que sóc Minyó... un més de la Colla, i que, després de dies foscos, començo a tornar a ser feliç.

Salut i força!

Ja està bé de fer el ruc...

2010-04-19T23:04:00.001+02:00

Bé, després d'aquest període de reflexió que les circumstàncies de la vida m'han fet prendre, crec que ja va estan hora de tornar a portar la rutina habitual, en definitiva, de tornar a viure, millor que abans si es pot, es clar...

Dintre d'aquesta rutina s'inclou aquest petit blog, aquesta petita finestra al món que tinc i que tot aquest temps he tingut parat a l'espera d'esdeveniments.

En aquestes setmanes he aprés moltíssimes coses sobre mi mateix que fins ara desconeixia. He aprés que no necessito a ningú per fer que casa meva rutlli, que tinc bons amics encara i que tinc la capacitat de seguir fent de nous. També m'he n'he adonat el fàcil que pot ser deixar de patir si analitzo un parell de minuts cada dia on soc, on era i cap a on vull anar.

He tornat a sentir el plaer de tornar a mirar-me al mirall i reconèixer a qui tinc davant, he tornat a viure la sensació d'agradar a una dona i de poder acceptar o rebutjar una relació, masses emocions en tan poc temps...

I com no, comentari a part es mereixen les meves petites obsessions... l'una posar música, on he tornat a sentir el que és moure a la gent que tens davant i que t'ho agraeixin, no parlem ja si et paguen i l'altre fer castells, però això sí que és una altra història.

Feia mesos que jo mateix deia que volia fer castells, i ja hi som. Ja sóc un "pinyaire" més, gairebé el més petit de tots (amb permís del Rafa)... ja he sentit el pes de la canalla sobre les meves espatlles als assajos, ja he tingut l'oportunitat de sentir-me un més del grup, però especialment vull donar gràcies al Rafa, per fer-me sentir un més de la Colla sense ser-ho encara i, com no, pels xurros abans de les actuacions, també al Jordi (Ruso) per introduir-me a poc a poc al grup, i al Xavi (Llebe), una encaixada de mans sempre és d'agrair, i gràcies al Marc, el meu "malva brother" encara, como jo, sense camisa, i gràcies en general a tota la colla per ser com sou... gràcies Minyons, potser no s' ho creu ningú i ningú ho sàpiga, però m'heu ajudat molt, gràcies.

Salut i força.

Inactiu

2010-02-27T23:27:00.001+01:00

Perdó per la inactivitat, però degut a la meva situació personal (estic de mudances, tant mentals com físiques) encara no em veig en cor de escriure regularment. Quan arribi a la estabilitat, com a mínim de domicili, tornaré a la lluita amb més ganes inclús.

Per cert... ahir vaig posar-me la faixa de casteller per primer cop. Quina canya.

Salut i força.

Avui, karaoke.

2010-02-05T05:11:00.002+01:00

Avui toca karaoke, ja ho diuen... qui canta els mals espanta.

Espero que us agradi, a mi hem flipa com la senzillesa i frescor pot encabir tanta quantitat de sentiments.

Salud i força!

Artist : Hermits Herman's 
Title : No Milk Today 
----------------- 
No milk today, my love has gone away 
The bottle stands for lorn, a symbol of the dawn 
No milk today, it seems a common sight 
But people passing by don't know the reason why 

How could they know just what this message means 
The end of my hopes, the end of all my dreams 
How could they know the palace there had been 
Behind the door where my love reigned as queen 

No milk today, it wasn't always so 
The company was gay, we'd turn night into day 

But all that's left is a place dark and lonely 
A terraced house in a mean street back of town 
Becomes a shrine when I think of you only 
Just two up two down 

No milk today, it wasn't always so 
The company was gay, we'd turn night into day 
As music played the faster did we dance 
We felt it both at once, the start of our romance 

How could they know just what this message means 
The end of my hopes, the end of all my dreams 
How could they know a palace there had been 
Behind the door where my love reigned as queen 

No milk today, my love has gone away 
The bottle stands forlorn, a symbol of the dawn 

But all that's left is a place dark and lonely 
A terraced house in a mean street back of town 
Becomes a shrine when I think of you only 
Just two up two down 

No milk today, my love has gone away 
The bottle stands forlorn, a symbol of the dawn 
No milk today, it seems a common sight 
But people passing by don't know the reason why 

How could they know just what this message means 
The end of my hopes, the end of all my dreams 
How could they know a palace there had been 
Behind the door where my love reigned as queen 

No milk today, it wasn't always so 
The company was gay, we'd turn night into day 

But all that's left is a place dark and lonely 
A terraced house in a mean street back of town 
Oh all that's left is a place dark and lonely 
A terraced house in a mean street back of town 
Oh all that's left is a place dark and lonely 
A terraced house in a mean street back of town

Tinc ganes de fer castells!

2010-02-04T12:55:00.001+01:00

La felicitat personal val un colló, crec que més que res en el món, i aquest any, finalment, li posaré un bon parell per ser feliç, perquè feliç és el que fa el que li agrada, i a mi, m'agraden els castells.

Ja podeu anar fent un forat a la pinya Minyons que arriba un "novato"!... Ho sé, no tinc ni idea, els únics castells en els que he fet pinya van ser els de la passada Diada de la Colla, però, mai és tard per aprendre no?

En aquests moments en els que personalment jo també necessito una bona pinya, folre i manilles per aguantar el tipus, vull fer alguna activitat que m'ompli, i quina millor que aquesta? Veure dia a dia com la feina conjunta del grup per aconseguir un objectiu dóna els seus fruits, veure que tothom hi té un lloc i que la col·lectivitat és més important que la individualitat segur que m'enganxa, no ho dubto.

A més... amb el que li agraden els castells a la meva petita, qué millor pot fer el papa?

El dia 26... un pit més.

Salut i força!

Cicles

2010-02-01T14:40:00.000+01:00

Aquest matí, tot just he segut a la reunió diària amb els meus companys de feina, els he comunicat la notícia de la meva nova situació personal. Crec que apart de la família de sang, poca gent et coneix tan bé com els companys de feina, i es mereixen que els hi expliqués de primera mà tot aquest enrenou que m'envolta des de dissabte passat.

Tots s'han quedat amb un pam de nas, però no tant com m'hi vaig quedar jo quan la mare de la meva filla em va comunicar la seva decisió de llençar la tovallola. He de dir que no em va agafar de sorpresa ja que la poca comunicació entre nosaltres havia arribat a un punt insostenible.

He d'agrair al meu company Rafa el seu comentari d'aquest matí, m'ha demostrat que hem coneix força més del que jo creia, quan allà al mig, entre els meus companys i caps, m'ha donat la mà i molt seriosament m'ha dit: Felicitats.

Crec que la base de les relacions interpersonals està basada en la confiança, i no em refereixo amb això que deixis sortir sola a la teva parella amb la seguretat que no et posi les banyes, sinó, simplement, a la comunicació.

La comunicació amb la resta de les persones sempre ha estat un dels meus forts, inclús, amb el treball de maquetació o disseny crec que comunico força bé, però en la meva vida privada he errat en el codi emprat, en els senyals que estava enviant a l'altre persona per intentar que canviés la seva actitud en vers d'ella mateixa i per extensió a la seva família.

No he volgut obligar, ni cridar, simplement he oferit la meva ajuda, però he rebut el silenci, l'orgull i la negativa constant a deixar-se ajudar un cop rere l'altre des de fa un any. Arribat a aquest punt, la força afluixa i tota la pinya que et donava pit per seguir endavant es desfà i la teva parella només es capaç de veure aquest èxode de valors, però no la feina del dia a dia que per estar rebutjada un cop i un altre fa minvar el seny i coratge de l'altre.

És aquesta mateixa actitud focalisada en un mateix la que impedeix la lluita conjunta contra els elements externs que fan que les relacions trontollin, és la por, l'orgull i els consells d'elements externs a la parella que només coneixen la història des d'un dels extrems, el que enterren definitivament la lluita diària. És fàcil donar consells a les persones quan estem fotuts, és massa fàcil escoltar paraules maques d'altres quan un no deixa que les persones que té més a prop a casa seva li puguin dir.

Un punt de no retorn, un abans i un després, el fi d'un cicle. Potser el Rafa té raó i m'he de felicitar de la situació: tinc una filla que m'estima, una feina on sóc valorat, una molt bona família i poquísims amics de veritat.

Ara necessitaré ajuda, segur, però jo sí que estic disposat a agafar-la.

Salut i força!

Professionals

2010-01-30T01:33:00.000+01:00

Ara que està en boca de tothom la vida laboral de la majoria de nosaltres, m'ha arribat, potser, el dia més feliç de la meva.

Al món de les arts gràfiques sempre hi ha professionals que fan una feina grisa i que pocs cops reben les felicitacions d'uns i d'altres. No és gaire comú que un client s'apropi a tu per felicitar-te per la feina ben feta a no ser que siguis l'amo de l'empresa o el comercial encarregat de les relacions amb ell, menys comú encara és que ho facin públicament davant dels teus caps i davant de persones respectables de la societat en un acte obert a tothom.

També es cert que per arribar a aquests extrems has de tenir uns caps que entenguin la teva feina i la de la resta de l'equip i que t'entenguin a tu com a persona, que et motivin en el dia a dia i que estiguin disposats a deixar que els integrants del projecte rebin aquestes felicitacions. No som perfectes, tots tenim les nostres fílies i les nostres fòbies, tots tenim un caràcter que en un moment donat es pot tòrcer, és aquí on hem de saber escoltar i saber parlar, donar solucions i sempre mirar endavant.

Marta, la meva companya de feina, sempre riu quan jo dic la meva frase preferida: "jo sóc el més tonto de l'empresa" i potser no s'ho creu, però jo realment ho penso. A mi m'agrada sumar d'un en un, l'àlgebra la deixo pels altres...

Li comentava al Luis aquesta mateixa tarda que, per mi, cada maquetació o disseny en el que participo son com fills meus. Uns més lletjos, altres més macos, però tots amb part d'un mateix i sempre fa il·lusió tenir entre les mans allò que només havies vist, primer al teu cap, i després al monitor del Mac... si aquest fillet és un llibre que has anat treballant tot un any, encara més.

I els diners? què hi ha del sou? mentiria si digués que no son importants, jo no treballo per res i sempre acceptaré una pujada, però també és veritat que quan la feina que fas t'agrada i la gaudeixes (i no tens hipoteca) potser no te 'ls mires tant.

Sé que potser això no l'interessa a ningú, ni tan sols als que tinc més a prop, i que, probablement, cap de les persones que avui m'han fet sentir tan bé no ho llegirà mai, però gràcies, de tot cor.

Salut i força!

Vall... paradís?

2010-01-26T22:36:00.004+01:00

El diumenge al matí i ja que el dia mig acompanyava vaig anar a donar un tomb pel parc de Vallparadís amb la família. Vam seguir la rutina habitual de parar a tots i cadascun dels gronxadors i enginys aptes per una nena de tres anys, vam fer la caminada de rigor, vam pujar al trenet (per un euro plaer assegurat...) i de pas, vam estar estrenant el nou tram del parc situat a l'Horta dels frares.

El cert es que per un nouvingut com jo, aquest parc és una de les coses que més m'agraden de la ciutat. Cerdanyola, que és el meu poble, per no tenir no té ni parcs en condicions, excepte el Parc Tecnològic es clar, però em sembla que no és el mateix... Trobo Vallparadís com una petita artèria on pots trobar un bocí de la ciutat, famílies, joves, esportistes, gent fent "panxing", algun que altre hipopòtam i com no... els "top-manta".

Però mai hi ha res perfecte, i el Parc no ho és.

No fa gaires dies la Montse, una de les persones que més coneixen Terrassa i els terrassencs, em deia que al parc li faltaven bars, diumenge ho vaig comprovar. La veritat és que una caminadeta complerta al parc obre la sed i la gana i que un sol bar (que sempre està ple, per cert) situat ara en un dels extrems, no dóna el servei, per qüestions d'ubicació, a tot el parc.

Jo des d'aquí proposo que el Paradís sigui complert. Sr. Navarro, si us plau, una miqueta més d'oferta d'hostaleria no estaria gens malament, sobre tot quan fem la caminada d'abaix a dalt i hem de tornar... que un ja té una edat.

Encara faré un grup al feisbuc... "Jo també vull més bars al Parc de Vallparadís", segur que la Montse s'afegeix de les primeres.

Salut i força.

2 minuts

2010-01-21T19:28:00.002+01:00

Ahir va ser la gota que omple la bota. Em sembla que a mi tant se me'n fot d'el que fan o no fan a la tele, però aquesta pràctica de dubtosa ètica que obliga (perquè gairebé totes les cadenes ho fan) a posar de 5 a 10 minuts de publicitat quan queden dos minuts perquè acabi un programa, em treu de polleguera.

Mai he dit que estigui en contra de la publicitat, en part, també a degut a la meva feina de dissenyador, maquetador, o diga-li com vulguis, he viscut d'ella i he de reconèixer que sóc dels que prefereixen un bon espot a un programa mediocre de televisió, però el que s'està fent en alguns mitjans és de jutjat de guàrdia.

He de felicitar a tve per l'aposta de prescindir de la publicitat, però potser no és la millor manera de mantenir un mitjà com aquest. A mi no em molesten els anuncis (si son bons, es clar), a mi el que em toca els coll... és que em tallin els programes, sèries o qualsevol mena de contingut. Tant se me'n fot si tinc una pausa d'un quart o vint minuts, però si us plau, un cop començat "House" no el talleu, i menys dos minuts abans que acabi per inserir-hi sis minuts de publicitat.

Un altre comentari mereixen els programes que ara s'acostumen a posar en "prime-time" abans de les sèries d'èxit, deu ser que si no els posen en aquest horari no els veuria ni Deu, dic jo. Tant parlar que si no tenim temps d'estar amb els nostres fills degut a la feina, que si els nostres horaris són una merda, que no som europeus i tal i qual vegenada, resulta que si volem relaxar-nos veient una bona sèrie havem d'esperar-nos fins a quarts d'onze o comprar-nos el DVD de la temporada complerta.

Menys mal que sempre ens quedarà el dvd amb disc dur per gravar-ho tot, reproduir-ho quan vulguem i saltar els anuncis en un tres i no rés... ah, i si no a cabrejar a la SGAE, que a internet falta gent.

Salut i força

Castells innocents

2010-01-16T22:59:00.002+01:00

Ahir a la nit vaig començar a revisar i llegir tot el que se m'ha passat per alt aquestes festes en el que fa referència als blogs que habitualment segueixo. Ja sabeu, si sou dels que em llegiu de tant en quant, que el nadal em fa entrar en un estat semi-catatònic agut i que, ara us ho dic, trigo una mica en recuperar-me.

Entre totes les cosetes tecnològiques, temes referents a Terrassa, musicals i religiosos (entenguis notícies d'Apple), vaig trobar-me al Can Xaviet de Xavi Lleberia un comentari que em va deixar flipat. El seu post es titulava "Decidit!" i parlava de la seva candidatura a Cap de Colla de Minyons amb una sèrie de propostes que puc qualificar, per dir-ho d'alguna manera, d'agosserades.

Si he de ser sincer, he de reconèixer que vaig marxar al llit amb una mica de mal cos, i això que no sóc ni de la colla... Fixeu-vos si vaig marxar tocat que el primer que he fet aquest matí quan m'he llevat ha estat posar en marxa el MacBook i tornar a llegir el post (suposo que a aquestes alçades més d'un ja es deu estar partint la caixa de riure...). Ha estat en aquest moment quan he vist la data, he llegit alguns comentaris i m'he n'he adonat de què, probablement (encara no ho tinc gaire clar), que tot era una petita juguesca.

Però, sincerament, darrera d'aquest comentari d'en Xavi hi ha moltes coses per reflexionar, moltes actituds i maneres de fer de la Colla que fan que un simple afeccionat als castells i simpatitzant de Minyons es faci preguntes o es plantegi noves qüestions sobre coses a les que abans no hi havia donat importància.

Una d'aquestes petites reflexions és el perquè estava el pati d'assaig abans de la Diada a petar de gent. Il·lusió, esperança... publicitat? Jo, hi vaig anar perquè vaig veure una oportunitat de conèixer per primera vegada aquest món des de dins i de col·laborar amb la Colla de la ciutat, perdó... de la Colla que més m'agrada de la ciutat.

Suposo que hi devia d'haver més gent com jo, simples afeccionats sense faixa que sabem on és el local de la Colla, però que potser no ens hem atrevit a anar-hi mai degut a la por i al desconeixement. Potser també va ser una bona oportunitat per portar gent nova a la Colla, però també he de dir que ningú em va dir com o si volia formar-hi part. Jo crec que a la ciutat hi ha més gent com jo, gent als que ens falta un petit pas, decidir-nos, o que, simplement, des de la gent de "comunicació", "relacions externes", "relacions públiques", o com es digui, de la Colla ens faci saber a tota la ciutat que tenim les portes obertes i com ho hem de fer.

Aquí queda la meva reflexió. Ja he dit que no formo part de la Colla, però algú deuria de plantejar a l'Assemblea del dia 23 aquest tema. Amb una bona política d'imatge exterior i una major difusió als mitjans i a la ciutat, Minyons podrien seguir creixent i seguir omplint el pati d'assaig de noves il·lusions i nova gent com es va demostrar el novembre passat.

La veritat és que innocent en sóc molt, però també veig que, a vegades, per donar un petit pas necessites a algú que et doni un cop de mà, i ho dic amb coneixement de causa.

Salut i força.

Y vamos ya a por el 2010

2010-01-11T22:39:00.002+01:00

Bueno, creo que ya va siendo hora que estrene este 2010 tras este mes de perrería navideña. Y que mejor manera de estrenar el año que haciendo balance de estas pasadas fiestas.

Como cada año he de reconocer que la navidad es un fastidio. Sólo merece la pena cuando eres niño, ellos sí la disfrutan, una gran parte de los mayores, simplemente la padecemos.

Considero las fiestas navideñas un empacho de hipocresía. Mucha gente aprovecha estos días para lavar su conciencia expresando unos buenos sentimientos que el resto del año brillan por su ausencia. Yo, simplemente, paso. Prefiero que digan que soy un rancio a que soy un hipócrita.

Por lo demás, pues como cada año... el cachondeo típico con el pesebre del Raval, las tardes de cine en familia, las compras a última hora y las comidas familiares. Tengo que buscar algún invento que me permita librarme de, por lo menos, las comidas familiares. De hacerlas y de comerlas. Una vale, un par se soportan, pero a partir de ahí ya agobian.

Para más INRI el tener que trabajar unos días en los que ya me había hecho a la idea que iban a ser de ocio no veas como fastidia. Por una vez no voy a quejarme de mis jefes ya que todo ha sido debido a un infortunio de un compañero de trabajo (cosas del tráfico).

Mención aparte se merece el pesebre del Raval de Montserrat de Terrassa... sí, sí, el mensaje ya lo hemos pillado, pero bonito, lo que se dice bonito, no era para nada. Ya se que alguien podría decirme que lo importante es el mensaje y bla, bla, bla... pero a este paso el Patge Xiu-Xiu pronto va a venir de soldado con un casco de la ONU (por lo del color azul y la ayuda humanitaria). Más me sorprende, si cabe, el revuelo que han montado los "guardianes de la tradición cristiana" con este tema ya que en el propio sótano de la Catedral del Sant Esperit teníamos un pesebre donde todas las figuras eran nativos americanos (por no decir indios) de esos que se dedicaban a cortar cabelleras. Eso sí... era una pasada de bonito.

Una cosa se salva en estas fiestas: la sesión de cine 3D con la última de James Cameron. Sólo puedo resumir esa película con dos palabras... im-presionante. Que nadie se espere una pasada de argumento (bastante flojillo, por cierto), pero la técnica y realización de la película es, sin duda, el nacimiento del cine del futuro. Un oasis en el desierto navideño.

Pero, sin lugar a dudas, lo único que vale la pena en estas fechas es ver la cara de la peque cuando descubre lo que ha cagado el Tió o cuando enciende la luz del comedor para descubrir que trajeron els Reis d'Orient y como, incompresiblemente, camellos y los propios reyes se habían comido y bebido lo que ella misma les había dejado sobre la mesa. La ilusión no tiene precio...

Pues eso, feliz año, que un poco de hipocresía tampoco está mal.

Manifiesto “En defensa de los derechos fundamentales en internet”

2009-12-05T23:07:00.005+01:00

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial – un organismo dependiente del ministerio de Cultura -, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Este manifiesto, elaborado de forma conjunta por varios autores, es de todos y de ninguno. Si quieres sumarte a él, difúndelo por Internet.

Una de Minyons

2009-12-01T23:37:00.005+01:00

Siempre es bueno conocer a alguien que vaya haciendo fotos de los acontecimientos en los que tú participas. Todos somos un poco vanidosos y nos gusta mucho el "yo estuve allí". Si además, esta persona es como mi compañera de trabajo Marta, mejor.

Marta es una chica que se comporta como un niño con zapatos nuevos, en su caso, con cámara nueva. Ágil con el disparador llena tarjetas de memoria a un ritmo endiablado.

No, no es una crítica, es un don. Un don especial que sirve para tener material para hacer homenajes como el que aquí dejo. La música es un homenaje también, pero a la fotógrafa, por algo estuvo en la plaça sufriendo los apretones.

Ánimo y a resistir, que la próxima temporada castellera ya está cerca.

Salut i força!

Fart

2009-11-28T11:59:00.006+01:00

Ja n'estic fart, em sembla incomprensible que un Estat com l'espanyol encara pugui indignar-se perquè la societat civil s'expressi lliurement. Sembla com si només els "politiquillos" puguin dir la seva.

Tinc el cap ple de declaracions d'uns i els altres criticant els tribunals. Només cal veure com reaccionen els partits quan els nombrosos casos de corrupció els esquitxen. Llavors... que te de dolent que a Catalunya, i per una vegada, molta gent hagi estat d'acord en expressar una opinió en veu alta?

Increïble també es la posició del diaris fatxendes de Madrid, ara ens venen a donar lliçons els que van pujar-se al carro de la teoria de la conspiració després de l'atentat de l'11-M? Ni l'Eugenio, al cel sigui, m'havia fet riure més.

No em considero independentista, però sí catalanista. No em molesta tenir passaport espanyol. Però si us plau, que la meva terra, la meva cultura, les meves tradicions, en definitiva, la meva Nació que no me la toquin.

La dignidad de Catalunya

2009-11-26T14:38:00.002+01:00

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado enreferéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, lasCortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdaderocerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable

Para "llenya"... la de la chimenea

2009-11-24T22:08:00.001+01:00

A veces me planteo si reir o llorar y por norma siempre acabo riendo. Me califico como un pesimista que se toma las cosas con el mejor humor posible, pero lo cierto, es que a veces uno lee cosas que le superan.

En estos dos días que han pasado desde la Diada dels Minyons donde no se consiguió por muy poco el tan preciado "tres de deu" me he dedicado a leer crónicas de la actuación, a ver videos, a ver fotos y jugar a "dónde está wally" versión "dónde está Toni en la pinya" y a, como no, leer foros.

Es en estos foros donde me he dado cuenta que estamos en un país de capullos. Sí, de capullos, con todas las letras. Comprendo que toda rivalidad, si es sana, es buena para cualquier actividad incluídos, como no, los "castells", pero llegar al punto de comparar si nuestra "llenya" (x2) ha sido mejor que la de ellos...

No en todo se ha de ser el mejor, no en todo se ha de ser el primero, no sólo de números, puntos o clasificaciones vive el hombre. Hay que disfrutar aunque para algunos la única manera de disfrutar sea compitiendo en una competición desigual.

Para mí los "castells" son esfuerzo, trabajo y pasión. No dejemos que la pasión nos quite las ganas de trabajar con esfuerzo. Criticar es fácil. Pero el movimiento se demuestra andando, en este caso "carregant" y como no.... "descarregant".

Salut... i força!

Be 3 de 10 my friend...

2009-11-23T19:22:00.007+01:00

Así rezaba la pancarta que había en el patí de Minyons y puedo asegurar que el domingo a mediodía todos, todos fuimos 3 de 10 "my friend"...

Lo fuimos hombro con hombro, lo fuimos montando la "soca", el "folre", las "manilles" y todo el "tronc", lo fuimos incluso cuando "l'anxaneta" estuvo a puntito de hacer "l'aleta". Lo fuimos, sí, incluso cuando cayó el "castell".

La caída me dolió mucho más en el corazón que en el cuerpo. Lo mío es normal porque no recibí ningún golpe, pero estoy seguro que a los que recibieron también les pasó lo mismo. Es una lástima que tanto trabajo, tanto esfuerzo no tenga recompensa, pero ¿qué somos sino los catalanes? caemos y nos levantamos para volver a intentarlo, y volveremos a caer hasta que, finalmente lo consigamos.

Y estoy seguro que lo conseguiremos una vez más porque, y mal que les pese a algunos, y como ya dije en alguna ocasión... no hay dos sin tres.

Minyons, sou collonuts, ànims i força!!

Ya no hay vuelta atrás

2009-11-21T12:05:00.002+01:00

Bueno, tras el último ensayo de ayer noche, creo que me faltan las palabras. Ahora mismo sólo tengo nervios, y eso que no soy ni de la Colla, pero esto es muy, muy grande, y no me refiero precisamente al tamaño del 3 de 10.

Aquí os dejo el enlace al Blog del "Negre de Terrassa", no creo que le importe que le coja prestadas sus palabras, nadie mejor que él podría describir este momento.

Passi el que passi ja hem triomfat

¡Ah! y Força Minyons!

Y van 2...

2009-11-18T22:12:00.010+01:00

Bien... y ya van dos.

Dos ensayos de Minyons preparatorios para su Diada y sí, allí he estado, metiéndome de lleno en "el fet casteller" y he de decir que cuanto más veo más me gusta. El participar de un objetivo común te hace sentir bien.

Me gustaba ver los castells "a plaça", pero el conocer la técnica, el ambiente que se vive dentro de una colla aún te vicia más. Quizá tengo el defecto de emocionarme en demasía con todo lo que me gusta, pero lo cierto es que los valores que he descubierto en dos simples ensayos me han dejado un buen sabor de boca.

Es muy extraño en estos tiempos que corren que abuelos, padres, hijos y nietos compartan una actividad en común. No sucede así con los castells, donde todo el mundo tiene un lugar. Incluso yo, novato allí donde los haya, he colaborado aportando lo poco que he podido en la "pinya".

Ahora quedan un par de ensayos más hasta el día de la Diada dels Minyons. Ni que decir tiene que seguiré colaborando ya que ahora que me he metido no voy a abandonar el barco...

Espero y deseo que todo vaya bien, tanto esfuerzo lo vale.

Amunt Minyons!!

Impresentable

2009-11-12T21:52:00.013+01:00

Estoy indignado...

¿Cómo somos capaces de soportar esto? ¿Cómo somos capaces de aguantar que semejante personaje como Camps diga al portavoz del grupo socialista en las Corts Valencianes:

"A usted le encantaría coger una camioneta, venirse de madrugada a mi casa y por la mañana aparecer yo boca abajo en una cuneta"

No acabo de entender las razones. Realmente creo que está desquiciado.

¿POR QUÉ TIENE QUE COGER UNA CAMIONETA? ¿No le serviría un coche, una furgoneta, una moto o incluso una bicicleta?  Vaya país... ¡por Dios!

3 de 10 Força Minyons!!

2009-11-11T14:33:00.005+01:00

Bueno, ya queda poco para la diada de la Colla Minyons de Terrassa (22 de noviembre). Lo cierto es que no soy miembro de la colla, pero esta vez creo que me pasaré por su local a aportar un grano de arena a la consecución de sus objetivos para este año.

He de decir que jamás he ido a su local, aunque no me pierdo ninguna de sus actuaciones en la ciudad y, desde que vivo en Terrassa, siempre he tenido el gusanillo aunque nunca me he decidido, pero esta vez creo que, ya que nos piden a todos nuestra ayuda, habrá que aportar lo que uno buenamente pueda.

Días 13, 17 y 20 a las 21:30... Allí estaremos.